Alimentació Sostenible

Pel camí de l’Esparver que puja fins a la muntanya de Montjuïc era habitual trobar-se en Ramón Anglès amb unes petites tisores a la mà buscant plantes silvestres. Ell va aprendre de la seva àvia, que alhora havia après de la seva mare, i va continuar amb el llegat, transmeten els seus coneixements a veïns i veïnes. El mateix camí que ell va recórrer durant dècades avui el fa la Laura González Tinoco.

La Laura va aprendre bona part del que sap de les seves tietes. Li ensenyaven plantes, arbres, arbustos, animalons i ella retenia tota la informació “suposo que veurien que hi estava interessada perquè és curiós com els meus germans no en saben res de plantes silvestres i la història ens l’explicaven igual a tots”. De qui també va aprendre és d’en Ramón, amb qui xerrava i passejava pel camí de l’Esparver “és maco perquè és coneixement que va passant de generació en generació”.

La muntanya de Montjuïc és plena de vida i de plantes silvestres. Durant l’any, es poden trobar al voltant d’una quarantena d’espècies, tot i que, com ens explica la Laura no es pot parlar de xifres exactes. “Al final és un cicle de vida, depèn del mes de l’any o del moment en què ens trobem que hi hagi més o menys espècies. La muntanya està viva i va fent el seu procés: si plou el plantatge es transforma completament”.

Tipus de plantes

Quan parlem de plantes silvestres ens referim a aquelles plantes que creixen sense que hagin de ser cultivades per les persones. Lluny del que es creu, moltes d’aquestes mal conegudes com a males herbes, no només són bones pel nostre organisme per la quantitat de nutrients que aporten, sinó que també són sostenibles i promouen el consum responsable, defugint de l’ús de pesticides i dels monocultius.

Aquest tipus de plantes acostumen a passar desapercebudes “per la mala premsa que tenen i perquè es desconeixen els seus usos”. N’hi ha de tots els tipus. Algunes picants com la ravenissa, coneguda popularment com el wasabi mediterrani. Té les flors blanques i pertany a la família de la mostassa salvatge, “arrel, fulles i flors són comestibles i es poden afegir a una amanida o fer un saltat amb all i tomàquet”.

D’altres més suaus com la malva, que es pot escaldar i cuinar, es pot infusionar amb aigua i utilitzar com a tònic per la cara o inclús utilitzar com a remei casolà per millorar un refredat.

A la muntanya de Montjuïc també és habitual trobar llantén menor, que “es diferencia del gran perquè la seva fulla és allargada”. Els seus usos són molt variats i van des de xarops per la tos per les seves propietats desinflamants a cremes per la pell triturant la planta i aplicant-la directament, el que es coneix com “emplastament”, per les propietats tòpiques i antibacterianes.

Recomanacions per collir-les

Per la Laura és fonamental “agafar del camp allò que vagis a consumir”. En aquest sentit, recalca la importància de fer collites responsables i ser respectuosos amb el medi ambient. També cal estar “molt segur del que agafes, i si tens dubtes sobre l’espècie que tens davant, no l’agafis”.

Sobre el kit que no pot faltar si ja t’has decidit a fer una passejada pel camí de l’Esparver: les tisores, “sempre has de dur-ne unes per no arrancar les arrels i deixar algunes tiges perquè la planta se segueixi reproduint”. I una última recomanació que sempre cal tenir present, “si vas a la muntanya que no es noti que hi has passat, no deixis brossa pel camí”.

Beneficis per la ciutat

“Per a la ciutadania tenir aquests petits oasis dins de la ciutat és molt positiu”, no només per les plantes en si, “també, pels insectes que atrauen i que són necessaris per al funcionament del cicle vital”. Aquests refugis de biodiversitat ajuden a fer que “la ciutat no sigui tan agressiva i tan dura amb la vida”.

Cuina i memòria

La Marina Montsonís es troba tots els dimecres al matí amb una desena de dones. És la dinamitzadora del projecte Conserves Litorals, una iniciativa del programa Cultura Viva que conjuga cuina i memòria.

“Preguntar pel que mengem i com ho mengem, ens duu a reflexionar sobre qui i com ens proveeix i ens ha proveït d’aliments, per què es cuinen d’una manera o altra, pe rquè es consumeixen en un context o altre”. D’aquesta manera, des del projecte s’aborden “temes de memòria transgeneracional, relacionades amb el passat agrícola i pesquer de l’època preindustrial”.

Durant els darrers mesos, el grup de dones ha participat en tallers impartits per la Laura, han anat amb ella a conèixer les plantes i agafar-les a Montjuïc i han cuinat amb la collita del dia. Una de les seves últimes receptes han estat els ‘crespillos’, “un dolç aragonès que es fa fregint les fulles de borratja en oli d’oliva i regant-les amb una mica de mel”.

Dones com la Joaquina participen en la iniciativa on “no només es tracta de cuinar i compartir receptes amb veïnes, també és una manera d’explicar, parlar i que no es perdin les històries del passat dels nostres barris”.